Descansi en pau

El darrer diumenge de juny, durant la Festa Catalana, em vaig asabentar de la mort de l’Antoni Zurita Jiménez, a l’edat de 77 anys. 

Encara que feia 3 anys que jugava a l’equip del Piera, va estar al Sant Martí els 5 anteriors. 

Nascut a Màlaga el 30 d’abril de 1925, havia vingut a Barcelona als anys 60, acostant-se cap a Europa per si venien maldades i havia de fugir del “frasco”, com deia ell. 

Havia treballat molts anys a la Catalana Occidente, i de fet sé que quan va morir encara feia algunes feines per l’esmentada empresa. De vegades tenia un fort caràcter, però també l’agradable rialla andalusa. 

Era generós i amable, i no estalviava res perque et sentisis a casa seva com a la teva. Home poc religiós, obert i molt parlador, havia viatjat per tot Europa, no als EEUU perque no li agradava l’avió, primer en moto, i més tard en cotxe, fent amics en diversos països. Conduint el cotxe es sentia segur. 

Home d’esquerres, defensava el que li semblava just fins las darreres conseqüències. Com a jugador d’escacs havia començat a jugar quan era jove, però ho havia deixat. 

Va estar més de 30 anys sense jugar, i quan va tornar ho va fer per jugar un torneig interempreses, que fins els anys 80 tenia bastant èxit. Per aquesta època va fitxar per l’equip de l’Olivetti, fins que l’empresa es traslladà i el club va desaparèixer. Llavors va venir a jugar al Sant Martí, on vam passar moltes tardes rient junts. Finalment va marxar de Barcelona per instal.larse en una casa d’una urbanització prop de Piera. Tenia problemes respiratoris, i l’atmosfera carregada de Barcelona no li anava bé. 

Va anar a viure a la muntanya a respirar aire sa. Però poc després va tornar a canviar de casa perque la primera tenia un gran terreny molt pendent que no podia cuidar. Va comprar una casa prop de l’altra amb menys terreny però mes pla. Llavors va fitxar pel Piera, equip on va jugar fins la mort. 

Tenia molts projectes per quan fos gran, i moltes ganes de viure. Amb ell desapareix el darrer jugador de la llista d’elo i una bona persona. Encara que tothom és viu d’alguna manera si el que has fet a la vida roman o algú et recorda. Com deia ell “el Zurita i yo somos así”.

Ricard Llerins

 

 

 

 

  


 

1