A PROPÒSIT DE LES FINALS NACIONALS D'ESCACS DE BASE La Conreria - Abril 2004

Vagi per davant la següent declaració : soc pare d'un jove jugador d'escacs de deu anys. Assumeixo la meva condició de pare. Les meves opinions ho son des de la subjectivitat de la meva condició. No pretenc, doncs, tenir tota la raó, em conformo amb tenir la meva.

Els passats dies 3, 4, 5 i 6 d'abril es van celebrar les Finals Nacionals d'escacs de base. He deixat passar uns quants dies abans d'escriure aquestes lletres. No volia escriure sota la immediata influència d'aquella estada.

Per segon any consecutiu el meu fill es va classificar per jugar-les, aquesta vegada en la categoria d'aleví. Tot feia pensar que com l'any anterior a Salou, tota la família (mare, pare i fill) gaudiríem de la festa: patint durant les partides, compartint l'alegria de les victòries i animant-lo davant la decepció de les derrotes i vet aquí que a alguna ben intencionada persona se li va acudir de convocar unes colònies en règim tancat, on els pares no hi teníem res a fer. Algunes persones de l'organització no s'hi van estar de demostrar-ho amb fets i paraules: referències a què allò estava organitzat per als nens i no per als pares varen ser fetes de manera explícita.

Hom està disposat a acceptar que els escacs són una modalitat esportiva amb característiques pròpies i que això faci que, entre d'altres coses, la sala de joc no pugui ser tractada com un camp de futbol (amb possibilitat d'escridassar al jutge inclosa -no es que la desitgi aquesta possibilitat, eh!!- ). És perfectament acceptable que l'accés a la sala de joc quedi limitat a les persones corresponentment acreditades (jutges, organització, delegats, etc.). Un no gosa esperar d'una burocràtico - administrativa organització un xic d'imaginació que faci compatible la celebració d'un campionat d'escacs en les seves condicions usuals i l'assistència de pares i acompanyants a les partides (jo no hi vaig ser però m'han explicat que a Sort es va aconseguir).

D'acord: a la sala de joc no, però ... Les sales de joc estaven situades a un primer pis situat al voltant d'un claustre. Des del claustre sortien dues escales que hi donaven accés al pisos superiors. Dissabte 3 d'abril, dos quarts d'onze del matí: tothom (jugadors, entrenadors, pares, acompanyants) esperant en el claustre el començament de la primera ronda. Algú que anuncia que per accedir a les escales s'ha d'estar acreditat (no a les sales de joc ... , no al primer pis ..., prohibit accedir a les escales que hi donaven accés). Els jugadors i altres persones acreditades pugen amunt i la mateixa persona que ens ha donat la primera notícia ens exigeix que sortim fora del claustre.

Apa !! Tota la Serralada del Litoral a la nostre disposició per gaudir d'un dia de muntanya.

Aquest va ser el primer contacte amb el que jo pensava era un campionat d'escacs: teòricament no es podia accedir a la sala d'anàlisi (l'accés indicat ho era a través del claustre), no estava prevista la possibilitat de compartir el menjador amb els nostres fills (de cap de les maneres era possible menjar -tot pagant, es clar- dins de les instal·lacions de l'alberg), llogar habitacions tampoc era possible (malgrat que a la convocatòria oficial, penjada de la web de la UCEC, l'Alberg de La Conreria hi figurava entre els llocs d'allotjament possible). Només uns quants seients a la disposició dels pares a la sala de recepció de l'Alberg.

Durant la celebració de la segona ronda se'ns convoca als pares al mig del claustre per informar-nos que l'organització ha tingut la bona pensada de posar a la disposició dels pares 5 acreditacions perquè per torns puguem accedir a les sales de joc. Això sí: "ens hem de portar bé", ja que si no, al dia següent no es podrà repetir l'experiència. ¡¡¡ Ja ens téns a tots els pares en fila índia com bons minyons esperant el torn !!! Un pare que manifesta que en aquestes condicions no li calen favors rep com a resposta "... bé, un problema menys..." ¡¡¡ 200 nens jugant i 5 acreditacions !!!

A dos quarts de vuit, finalitzada la segona ronda se'ns informa que hem de treure els cotxes del pàrking i marxar de les instal·lacions perquè abans de les vuit es tanquen les portes i ja només poden restar dins de les instal·lacions els jugadors, els delegats i altres persones acreditades.

Bé, no cal continuar, oi?

Ho sento però em vaig sentir IGNORAT, EXCLÒS, MENYSTINGUT I MENYSPREAT per una organització que no se'n va estar de demostrar-me que jo allà hi feia nosa. ¡¡ Digues-me susceptible, si vols ... !!! I tot això adobat amb unes formes que als susceptibles ens ofenen.

Permeteu-me només dues reflexions:

Primera: Si es volen organitzar les Finals Nacionals d'escacs en un règim com el descrit potser fora bo que se'ns avises als pares abans i, si no és massa demanar, que se'ns facilités el transport escolar (totes les colònies funcionen així).

Segona (i molt mes important): Totes les activitats d'esport de base, no només les dels escacs, depenen principalment de la il·lusió dels nens i també de la dels seus pares, així com de la capacitat de sacrificar hores pròpies en profit de les activitats esportives dels fills. No sembla a qui això escriu que sigui molt demanar que se'ns permeti compartir les seves hores de competició. Temps arribarà que ells no les voldran compartir amb nosaltres !!! Però fins aquests moment als nostres fills, al menys al meu sí, els fa il·lusió d'explicar-nos les seves experiències. Que les condicions ho permetin depèn dels organitzadors.

En tot cas, no sembla que aquesta manera de fer sigui el millor camí per fomentar l'esport de base.

Vull acabar tal com he començat. El que he escrit són les sensacions que com a pare vaig tenir durant la celebració de les recents Finals Nacional d'escacs de base. Altres col·lectius tindran altres sensacions, raons, motivacions, etc. No es la meva intenció obrir un debat, entre d'altres qüestions perquè les meves sensacions, com les de qualsevol altra persona, no són susceptibles de ser debatudes. Poden ser enteses o no, però en tot cas han de ser acceptades. Així em vaig sentir i el meu sentiment no podrà canviar-lo ningú.

No sé si aquestes reflexions poden ser d'utilitat. Espero que sí. Aquesta i cap d'altra es la seva intenció.

Esteve Moya

He tingut la sort de viure les darreres finals nacionals d´escacs base i veig que si no es corregeix el tracte que rebem els pares, no tindrà un gran futur el nostre esport. 

Primer m´agradaria agraïr la dedicació de tot el personal que passa al davant en l´organització i realització d´un campionat tan important. Però també caldria que entenguéssin( veig que la majoria són joves i que no saben que significa ser pare- mare); que si no se´ns deixa gaudir en família d´aquest esport, l´interès anirà decreixent(després ens queixem si els escacs no tenen patrocinadors, i fem fora tot el públic). 

Busquem un lloc adient ( ex. Sort ), on els i les jugadors/es tenen el seu espai, i els pares i públic el propi.Busquem un lloc on hi hagi força hotels ( ex. Salou), per a facilitar l´estada de la família (estem parlant de menors!).Busquem un lloc on els protagonistes ( elles i ells ),se sentin acompanyats i valorats en les seves actuacions (guanyin o perdin); evitem tancar-los recluint-los i aillant-los perquè en aquestes condicions caldria plantejar-se la idoneitat de l´activitat. 

Ja no incidiré en alguns aspectes negatius ( horari inicial pels de lluny, canvis d´horaris a última hora, habitacions i dutxes, rondes diàries, activitats complementàries ...), però sobretot intenteu comprendre que si feu fora els pares ( moda que s´imita en d´altres llocs i moments) al darrere aniran els fills, si més no la majoria. 

Cal un tracte més just i humà en benefici de tots. En benefici dels escacs . 

Gràcies i endavant . 

Marcel Barbosa - Balaguer .