CRÍTICA AL SISTEMA SUÍS D’APARELLAMENTS
Voldria discutir alguns inconvenients que veig en el sistema d’aparellaments més utilitzat en els tornejos de casa nostra, es a dir, el famós suís.
Imaginem un torneig de 9 rondes amb 200 jugadors, on es troben des de mestres fins a jugadors que comencen a moure les peces. Imaginem que partim amb el número 100 del rànquing.
PUNTUACIÓ ACONSEGUIDA: Pregunta: quants punts esperem fer? Resposta: 4 i mig. I no ens desviarem gaire, doncs si guanyem alguna partida contra pronòstic, la propera ronda ens esperarà un mestre per tornar-nos a ficar a lloc, o cas contrari, si badem les primeres rondes, no hi haurà gaire problema, amb un parell de partides pels últims taulers tornarem al nostre lloc natural. Fer 5 punts o 5 i mig voldrà dir haver fet un bon torneig, fer 4 o 3 i mig serà signe d’un torneig dolent.
ELS RIVALS: Quins rivals ens podem esperar que ens toquin? Estan al mig com estem, començarem amb el millor o amb el pitjor, i a mesura que passin les rondes ens anirem trobant jugadors més del nostre nivell, ara bé, si tenim el número 100 del rànquing, segurament no jugarem amb cap dels números que van del 90 al 110, potser algun dels que van del 80 al 120. Però si jo tinc un elo 2050, entenc que hauria de jugar la majoria de partides amb jugadors d’elo des de 2000 fins a 2100. I aquest torneig puc preveure que jugaré amb 4 per sota de 2000, 4 per sobre de 2100 i d’acord, 1 amb una diferència menor de 50 punts respecte al meu elo.
PREMIS PER TRAMS: Ja estem a l’última ronda, alguns jugadors des de la ronda anterior estan fent la seva feina a cavall entre escaquistes, vidents, matemàtics i polítics. I molts jugadors número 100 es troben amb 4 punts, en la única partida que decideix si fas o no fas un bon torneig, i esperes ansiós el teu rival. Moltes vegades et trobes un jugador d’un tram que opta a premi. Per fer-lo més dramàtic imaginem un sub-14 que s’està jugant el primer premi de la seva categoria. I tu que fas? Doncs com les altres partides, intentes fer les millor jugades i, potser, acabes guanyant. Noi, ho sento, sempre miro de guanyar. Però és que després et trobes que a l’altre sub-14 que optava a premi li han regalat el punt perquè el seu contrincant no es jugava res.
L’ÚLTIMA RONDA ALS PRIMERS TAULERS: Arribada l’última ronda, els neòfits pensaran que és el dia de la gran final, com un mundial de futbol o una final olímpica. I si algun espectador despistat pensa que és el dia de major espectacle, i que li farà una ullada a mig matí o mitja tarda, el que es pot trobar és que la majoria dels primers taulers estiguin buits i s’hagi produït un resultat de taules gairebé al començament de la partida. Segurament dit aficionat tornarà a casa amb un concepte diferent del que pensava que era l’última ronda del torneig. Ep, a lo millor no era només un aficionat, potser era un possible patrocinador o col·laborador.
COMPARACIÓ AMB ALTRES TIPUS DE TORNEJOS
LLIGA: Aquí ja coneixem els nostres rivals abans de començar. Suposadament seran d’un nivell similar al nostre. Jugant 9 rondes, podem puntuar entre 0 i 9 punts, depenent bàsicament de la nostra preparació i del nostre estat de forma. Tampoc el resultat de la ronda anterior condiciona el teu proper rival, si has perdut, la ronda posterior no et compensarà de cap manera.
RONDES ELIMINATÒRIES: Asseguren lluita a cada partida, el resultat de taules és molt menys freqüent i quan es produeix és perquè realment la posició no dóna més possibilitats. En tot cas, si hi ha acord de taules, es posterga la lluita a la següent partida, però el que està clar és que arriba el moment en que guanyar és la única cosa que serveix per tirar endavant amb el torneig. Clarament és un format molt més atractiu per l’espectador.
CONCLUSIÓ: EL CONCEPTE DE FINAL
S’esculli el tipus de campionat que s’esculli, l’última ronda, o inclús millor, les dues últimes rondes, haurien de ser considerades com a semifinals i final, on es trobessin els 4 jugadors que optessin a guanyar el campionat o a guanyar el seu tram. D’aquesta manera ens podem evitar especulacions diverses, enfrontaments entre un jugadors que optin a premi i jugadors que no. També trobo que es una fórmula que pot atreure a espectadors i mitjans de comunicació.
Bé, fins aquí les meves reflexions. Una cordial salutació al món escaquístic. Josep Lluís Turuguet.
Sobre este tema , y desde la prespectiva de un jugador federado de modesto nivel, opino que el sistema suizo no es el mejor en Opens de grupo único con grandes diferencias de ELO en- tre los (muchos) jugadores participantes.
Ocurre que a los jugadores modestos una victoria (que cuesta mucho de conseguir) supone el "premio" de varias rondas contra rivales con más de 100 puntos superiores.
Eso está ocurriendo en el actual Open de la Barceloneta. Por el contrario el Internacional de Sants permite, en el grupo B, a estos jugadores, disputar la mayoría de rondas con posibilidades de pun- tuar y no ser "carne de cañón" de los mejores. Eso evita que el personal se desmoralice, ya que ju- gar al ajedrez es muy divertido..... si no se pierde casi siempre.
En resumen, considero que aplicar el sistema suizo es lógico dividiendo a los jugadores por grupos, según nivel de fuerza, y contando con sólo un ELO FIDE unificado para todos, lo que evitaría las distorsiones que se suelen producir al establecer los rankings iniciales de los Torneos.
Saludos,
JULIO FERNÁNDEZ.
